Quan veus un home nu, què mires?

 

L'autor del quadre del David és Steve Walker

 

Els homes nus amb cossos bells sempre m'han fascinat i han atret la meva mirada.

Quan al llarg del temps notes que aquest interès es va mantenint inalterable, arriba un moment que entens que es tracta d'una pulsió personal profunda i que, com a tal, porta a dins una energia que estaria bé d'aprofitar. És llavors que sents la necessitat de deixar que aquest neguit s'expressi d'alguna manera i et porti a algun lloc. T'agradaria canalitzar-lo i desenvolupar-lo, potser pels camins de la reflexió i la creació i, alhora, compartir-lo amb altres persones.

En un primer moment, encara no saps què fer ni com. Ha de passar un temps d'espera en el qual van apareixent en la ment algunes idees que tanmateix no arriben a port, fins que un bon dia l'atzar t'ofereix una oportunitat que et fa veure molt clarament que és això el que buscaves, estires d'ella i arribes on ets ara.

Això és el que va passar quan el meu amic Floren em va proposar de fer un calendari de l'any 2006 amb fotografies de jugadors de bàsquet nus. Sense pensar-m'ho dues vegades i sense cap experiència prèvia en aquell camp vaig comprar una càmera nova i m'hi vaig llençar de ple. Intuïa que la fotografia era una forma de començar un camí que feia temps que tenia ganes de recórrer, malgrat que fins aquell moment mai havia sentit un interès especial per un mitjà que em semblava massa pla i estàtic per satisfer adequadament les ànsies de moviment, tridimensionalitat i interactivitat del món actual.

Posteriorment, amb ganes de continuar treballant en el camp del nu, vaig engegar el projecte “Què mires?” amb la publicació d'un llibre de fotografies titulat LOOKING i la creació d'aquesta web on penjo els treballs que vaig fent. Es tracta d'un treball personal completament autofinançat i d'accés lliure que neix del convenciment que la visió d'un home nu té una gran força i no deixa mai indiferent. Per aquest motiu em sembla interessant investigar l'impacte que provoca la seva contemplació, lluitant, alhora, per alliberar-lo dels tabús i els prejudicis que encara el condicionen i que dificulten poder-lo admirar lliurement amb tota la seva esplendor i bellesa en els espais públics.

A la gent li agrada el nu, només cal veure l'enorme mercat que hi ha al voltant de la imatge eròtica tant en fotografia com en vídeo. Però hem de tenir en compte que la seva distribució es fa per canals ben delimitats i dirigits a uns consumidors específics. Al carrer i als mitjans de comunicació destinats a un públic general (publicitat, premsa, televisió, cinema comercial, etc), el nu complet hi apareix molt poc. I si hi surt, la majoria de les vegades és femení. L'home rarament hi apareix despullat del tot, i mai en visió frontal. De fet, ni tan sols en l'ambient gai es dóna una total normalitat, ja que, deixant al marge el mercat específic de la pornografia, el que es veu més sovint en revistes i en anuncis més genèrics és l'home despullat que quasi sempre oculta d'alguna forma els genitals, o bé amb una tovallola o drap o bé per mitjà d'ombres i de postures una mica forçades.

Si ningú s'esgarrifa que el David de Miquel Àngel s'exhibeixi orgullosament al mig d'una plaça, per què no veiem nus integrals als grans plafons publicitaris que inunden els nostres carrers i carreteres? Per què a la nostra societat li costa tant acceptar que una imatge masculina es mostri nua en públic amb total franquesa? Com és possible que, malgrat la gran extensió de llibertats que hem aconseguit, encara no s'hagi produït la normalització del nu? Aquestes són les preguntes que em plantejo i que estan darrere de les fotografies que faig.